Des de petit demostrà una gran aptitud per al dibuix. Assistí a les classes de Llotja, on fou deixeble d'Agapit Vallmitjana, i freqüentà els ambients artístics barcelonins de tombant de segle. El 1907 es traslladà a Madrid amb la intenció de perfeccionar els seus coneixements pictòrics al Museu del Prado. Fascinat per les civilitzacions antigues a partir de 1909 viatjà molt i passà llargues temporades a Itàlia, el nord d'Àfrica i França. Durant aquest periple decorà una nau de l'església de Sant Jaume de Montserrat, a Roma, El Teatro de la Zarzuela Española, a Orà, i diversos restaurants de Lió. De retorn a Espanya, on pràcticament ningú no el coneixia, la revista madrilenya La Esfera li dedicà un elogiós article que el feu sortir de l'anonimat (1914).
Instal·lat a Sitges, entre finals de 1915 i inicis de 1916, per encàrrec de l'administració de l'Hospital de Sant Joan, pintà sengles frescos a la capella i a l'escala principal de la institució, en els quals representà el tema bíblic de Salomé i el Baptista. Posteriorment decorà la boca de l'escenari del saló-teatre del Centre Obrer (1916; avui desaparegut), el cambril de la Verge del Vinyet (1919), el vestíbul de la casa de Correus (1926) i el presbiteri de l'ermita de la Trinitat (1929). La seva obra més important, però, fou la decoració de la façana i del saló-teatre del Casino Prado, que realitzà en diverses etapes entre 1921 i 1930. Fora d'aquí feu pintures murals a les esglésies de Sant Jaume de Moja (1927 i 1941) i Sant Marçal de Castellet, a la capella dels pares de la Sagrada Família, a Vilafranca del Penedès, i al Restaurant Masdeu, a Barcelona (1932), entre altres.
Paral·lelament a l'elaboració d'aquests frescos, exposà en diverses sales d'art barcelonines, com ara la Sala Reig (1918), la casa d'antiguitats Malmedé (1925, en dues ocasions), les Galeries Dalmau (1926), la Sala Busquets (1929) i la Sala Parés (1930 i 1932). Prengué part, així mateix, en l'Exposició de Primavera organitzada per l'ajuntament de Barcelona (1922) i en les exposicions d'Art del Penedès que tingueren lloc a Vilafranca (1926), el Vendrell (1927) i Vilanova i la Geltrú (1929).
A Sitges, a més d'exposar a la Galeria d'Art i Lletres (1926) i al Pavelló de Mar (1929), intervingué en l'Exposició Històrica d'Art Sitgetà (1925) i en els certàmens artístics que anualment organitzava la Federació de Joves Cristians (1932- 1935). El 1918, a iniciativa del doctor Rafael Padrol i Milà, l'ajuntament adquirí el seu quadre La parella per a la Pinacoteca Local. Altrament, dissenyà el Drac, que fou estrenat per la Festa Major de 1922 (li va fer l'encàrrec l'aleshores alcalde Josep Planes i Robert, que anteriorment ja li havia encomanat les pintures amb la il·lustració, col·laborant de manera periòdica a la revista L'Amic de les Arts i als setmanaris La Punta i Gaseta de Sitges.
Després de la guerra exposà al Salón Dardo, de Madrid (1944), i a les Galeries La Xarmada, de Sitges (1944-1948); el catàleg de l'exposició de 1946, on es pogueren veure les teles pintades a Mallorca l'any anterior, fou presentada per César González-Ruano.
Artista independent i excel·lent dibuixant, Ferrer sabé plasmar amb personalitat pròpia tots els temes que tractà: paisatges, escenes de platja i barques, retrats, bodegons i figures. Els quadres sobre Sitges, els seus entorns (Les Pruelles, la Trinitat, can Pere Mestre, etc.) i la Festa Major ocupen un lloc preeminent dins la seva obra. Com a retratista no es conformà en reproduir amb fidelitat l'aspecte físic dels personatges, ans aconseguí mostrar-ne la psicologia, ja fossin prohoms il·lustres (Bartomeu Carbonell i Batlle, Bonaventura Julià i Masó) o figures populars (Pep Capelles, l'avi Terradeus)
Va morir a Sitges el 2 de gener de 1960, als setanta-cinc anys. Quatre mesos després, el consistori presidit accidentament per Josep Ferret i de Querol acordà dedicar-li un carrer al sector de Terramar. L'estiu de 1962 se celebrà una exposició commorativa al Saló Blau de Maricel, i a principis de 1986, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, el Grup d'Estudis Sitgetans organitzà una antològica en la qual es pogueren veure una cinquatena d'obres del pintor. Ferrer va viure molts anys en una casa del carrer de Sant Joan; actualment hi ha una placa ceràmica a la façana que recorda aquest fet.
L’estimació per Sitges, per les seves arrels, costums i cultura, és un fet que trobem en totes les generacions de la família. Les filles del pintor, la Vinyet i la Teresa Ferrer Oliver, també pintora, van estimar sempre l’obra del pare, donant-la a conèixer i valorant-la tal com Ferrer Pino mereixia. Aquesta estimació la continuaren els seus néts: l’Eulàlia, a qui la seva sensibilitat la portà al seu profund interès per seguir estudis d’art i arqueologia; i en Josep, persona afectuosa que malgrat viure fora del seu poble de naixença, sempre va portar com una ègida l’orgull de ser de Sitges. Sense cap mena de dubte hauria gaudit d’aquest moment però, malauradament, se’n va anar massa aviat. Però hi són la seva muller i els seus fills, els quals han considerat oportú que les obres que havia pintat el seu besavi, retornin ara a Sitges i passin a formar part de la col·lecció del Fons d’Art de la Fundació Ave Maria. No cal dir que els agraïm enormement el seu noble gest i que la institució es compromet a cuidar i donar a conèixer l’obra, editant-ne a més una publicació.
La donació consta d’una quarantena de quadres que en la seva major part són retrats i figures. Unes obres d’una gran qualitat, les quals destaquen pel seu estudi de volums, pel subtil tractament de la llum i pel valor que dóna a les posicions dels protagonistes, aspectes que són donats a conèixer a través d’un savi cromatisme. Especialment interessant és com l’artista fa ús de tonalitats ocres, marrons i grises, sobre les quals sobresurten els blancs, roses i vermells, d’acord amb les solucions que tenen molt a veure amb la coneixença que Ferrer Pino tenia de la pintura espanyola del segle XVII. Trobem també altres obres que tenen com a tema el paisatge de Sitges: l’artista buscà temes en el paisatge urbà i en les platges, on la llum sitgetana revelava les formes i matisava els colors. De la mateixa manera que pintà el Baluard, el Vinyet, la Vall, les platges i altres peculiars indrets sitgetans, Ferrer Pino s’adonà de la importància que tenien els habitants d’aquells escenaris. Serà aleshores quan retrata els personatges més populars de la vila, així com pintà els balls de la Festa Major de Sitges, assolint unes magnifiques seqüencies de vida, sentiment i color. També a la col·lecció s’hi troben algunes mostres de la primera etapa de Ferrer Pino, període en què va pintar el Casino Prado, alhora que, amb motiu d’exposar a les principals sales barcelonines, va rebre els més amplis reconeixements de la crítica.
Dins del catàleg d'obres de la Fundació, es podrà ajudar a preservar l'obra del pintor i prestigiar-la, alhora que passa a ser un bé comú de Sitges i els seus habitants. La Fundació també va organitzar una exposició a la Capella de les Arts l'Ave Maria junt amb la presentació d’un nou llibre del Grup d’Estudis Sitgetans, per permetre descobrir l’obra d’aquest artista apassionat, sensible, genuí i obert a la modernitat artística de la seva època.
