La família visqué al carrer Illa de Cuba núm 34-36 i a Barcelona, on Artur estudià el batxillerat i començà la carrera d'arquitectura, que abandonà al tercer any per dedicar-se de ple a l'Art.
Tot i tenir la residència a Barcelona, mai es desvinculà de la seva vila natal. La seva trajectòria sitgetana dins la vida cultural és força extensa i la seva projecció artística en l'àmbit europeu molt ben reconeguda.
El jove Carbonell féu del celler de casa seva el seu baluard artístic, allà pintava i, junt amb els seus amics, organitzaven uns tallers de teatre i de dansa, que després representaven al Prado. I del celler degué passar a l'Esbart Dansaire, ja que l'any 1924 en formava part i un any més tard n'era el director.
Pel que fa al camp pictòric, Carbonell va exposar els seus primers dibuixos a l'Exposició Estudiantil de les Galeries Dalmau de Barcelona i a l'Exposició històrica d'Art (Sitges) promoguda pels "Amics de les Arts", que es va fer al Prado (1925). També concorregué a les tres Exposicions d'Art del Penedès (1926, 1927 i 1929), i el 1930 feia la seva primera exposició individual a les Galerías Areñas de Barcelona que tingué un gran ressò, fins i tot a França. També són obra seva el cartell de la 1a Festa del Llibre que va organitzar l'ateneu El Centaure de Sitges (1928).
M. A. Cassanyes, l'any 1928 ja valorava la seva obra pictòrica, sobretot Orfeu i Eurídice, de "formidable" i el situava com un pintor que "no pertany ni a la colla dels que posen com a fi de l'art pictòrica la còpia més o menys completa d'allò que hom percep a l'exterior, ni a la d'aquells qui creuen que només hi ha salvament en l'abandó absolut del món exterior i en la vida exclusiva de l'activitat interna del propi jo". [...] (L'Amic de les Arts, 31 de desembre de 1928).
L'any 1929 anà a París amb Joaquim Sunyer, on es posà en contacte amb els corrents avantguardistes europeus. Just a la seva tornada inicià la seva activitat teatral professional amb l'estrena al Prado del seu primer muntatge, Orfeu de Jean Cocteau (1930). Considerat com el "primer projecte de teatre d'avantguarda que es representava a l'Estat espanyol". I des d'aquest any, cada setembre estrenà una obra al Prado.
L'any 1932 va ser nomenat per la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, mandatari a Sitges del centenari de la mort de Goethe a Catalunya, i el 10 de setembre presentava la seva obra Egmont al teatre Prado. El mateix any va esdevenir membre de la directiva del cercle Artístic de Sant Lluc i assessor de la junta dels amics de l'Art Nou. El 1934 començà a dirigir i muntar espectacles teatrals al teatre Studium de Barcelona.
Malauradament la guerra de 1936-1939 va obligar Carbonell a interrompre la seva activitat, anà a la guerra, però s'endugué paper i llapis. J. M. Sobré explica que de la seva estada al front es conserven dibuixos que capten la imatge heroica dels homes a les trinxeres.
Acabada la guerra, Carbonell va haver de reorganitzar la seva vida i es decantà pel teatre, sense oblidar però la seva obra pictòrica, l'any 1942 participà a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona, el 1944 a les galeries Pictoria i l'agost de 1945 va exposar a la galeria La Xarmada de Sitges.
L'any 1940 fou nomenat professor de Dibuix i Realitzacions Escèniques de l'Institut del Teatre de Barcelona, on feia classes de disseny de figurins i història del vestuari. El 1952 era nomenat sots-director, càrrec que desenvolupà fins 1970. I el 1941 fundà la companyia de teatre Teatro de Arte amb Marta Grau (catedràtica de l'Institut del Teatre i del Conservatori del Liceu).
A Sitges, Carbonell projectà espectacles i conferències com la de 1947 a la biblioteca Santiago Rusiñol per a commemorar el segon centenari del naixement de Goya amb el títol "Goya, David y su época. Paralelismo entre dos vidas cruzadas" o l'obra de Federico García Lorca, Doña Rosita, la soltera, o el lenguage de las flores al Prado.
El 1956 es complien vint-i-cinc anys de la mort de Santiago Rusiñol, Carbonell va escenificar tres obres de l'artista: Dol d'Alivio, La casa de l'Art i Gente bien. Els actors i actrius eren sitgetans i el 1959 va presentar un deIs seus últims muntatges al Prado, El zoo de cristal ( 1945) de Tennessee Williams, el qual Carbonell havia conegut l'any 1942 .
Ara bé, els espectacles més populars de Carbonell van ser els Espectacles Septembrins, que des de 1941 i fins 1961, presentava cada setembre al Prado. Amb aquests espectacles de varieté, Carbonell recuperà el cuplet català que tanta fama havia tingut als anys vint i trenta del segle XX. La part musical anava a càrrec del director musical del Prado i mestre de capella, Manuel Torrens Girona.
De la seva faceta de dissenyador cal destacar-ne els figurins que va fer per als nous vestits dels gegants de la vila (1955). I per encàrrec de mossèn Pascual havia de fer "les pintures per a l'altar major de la nostra Parròquia" (1952), segons conta Ramon Planes al Llibre de Sitges, pintures que no es van fer.
L'any 1955 rebia de part de l'Institut del Teatre el primer homenatge, feia vint-i-cinc anys que dirigia obres de teatre. I el 1971, la Diputació de Barcelona li concedia la medalla al Mèrit de l'Institut del Teatre, l'Ajuntament de Sitges, la medalla d'argent al Mèrit Cultural, el Prado el nomenava soci honorífic i el Grup de Teatre del Patronat va tornar a representar Gente bien de Santiago Rusiñol en record de la representació de 1956.
Artur Carbonell, l'home de "cor bondadós i exquisida sensibilitat dins d'una còrpora ufanosa i de rostre vermellós congestionat" (Roig Llop, Tomàs) moria l'1 d'abril de 1973, a la casa on havia viscut i iniciat la seva trajectòria artística.
Mort l'artista, encara li reteren diversos reconeixements. L'any 1977 en el marc del Xè Festival de Teatre, es recordava l'artista reproduint un dibuix seu a la portada del programa del festival i es feia una exposició a l'Estudi Vidal comissariada per Isabel Coll Mirabent. Dos altres homenatges pòstums va rebre l'artista polifacètic de la mà del Grup d'Estudis Sitgetans, un l'any 1981 en què se li dedicà el número 19 del Butlletí del Grup d'Estudis Sitgetans i l'altre, el 1998, als vint-i-cinc anys de la seva mort, amb una exposició d'obres i tres conferències.
Font: La memòria de les cases
