En l'obra d'Avilés es fa evident el diàleg de contraris, la cerca d'una harmonia que equilibra l'espai en una conjugació de tensions i d'exploració dels accidents. Una pugna entre el apolíneo i el dionisíaco, entre la raó i l'emoció. Però també l'atzar, la imperfecció, el dubte, són part d'un missatge que l'artista vol deixar patent en uns ambients carregats d'un cert barroquisme que revela la petjada del pas del temps. Un barroquisme que, a través del joc de llums i ombres, ens transporta a una transcendència mística.
Amb un vocabulari propi i amb un treball gairebé d'alquimista, realitza una obra que s'endinsa en l'estructuració geomètrica. El rigor de les formes denota una disciplina en la qual descarta qualsevol factor superflu per a quedar-se amb l'essencial. Una austeritat que, en el seu sentit estructural, troba una ordenació i una equilibri evidents. Aquesta severitat també es transmet en els tractaments pictòrics; una sobrietat cromàtica dins d'una gamma de negres, grises, ocres, blaves, marrons i vermells que harmonitzen en el marc de l'espai establert. Amb una cura extrema, la seva creació és pacient i silenciosa, respira una musicalitat atenuada que ens convida a la reflexió. Una obra feta de construcció, de silencis, d'ombres, d'espais i de l'evocació del paisatge vital.
Per a Avilés, l'obra és un camp de diàleg, un espai de confrontació, un escenari d'experimentació on els objects trouvés, troben el seu lloc. Construccions que recorden el més pur Kurt Schwitters en relació als seus assemblatges amb materials de rebuig o el llegat més pròxim de Gerardo Rueda o de Francisco Farreras. La recuperació dels elements i el reciclatge dels mateixos atorguen nova vida en una obra plena de conjuncions, acoblaments, fragments i trossos de preexistències que han estat per a aquest artista un autèntic mètode de treball.
