Ja plenament consagrat, Sanvisens va celebrar exposicions a destacades sales d'art de Barcelona, com Barcino, Syra, Rovira, La Pinacoteca i Noucents, així com a Igualada, Sitges i la ciutat italiana de Bolonya. El 1975 Sanvisens va abandonar tots els càrrecs en aguditzar-se una malaltia a l'ull esquerre i en produir-se els primers símptomes d'una insuficiència respiratòria crònica; el 1986 es va celebrar la darrera exposició en vida del pintor, organitzada per la Fundació La Caixa de Barcelona, mostra que es va exhibir després a Madrid. Després de la seva mort, el 1987, li va ser dedicat un homenatge al Cercle Artístic de Sant Lluc.
La seva pintura, de caràcter postimpressionista als seus inicis i sempre arrelada a les tradicions catalana i francesa, va anar evolucionant cap a un fauvisme amb certs matisos expressionistes. Connecta així mateix amb el paisatgisme colorista de Joaquim Mir, a qui va conèixer mentre pintava paisatges a Gualba el 1940, per derivar després en un creixent protagonisme del color a la línia dels "fauves" francesos. Al llarg de la seva carrera va obtenir diversos reconeixements per la seva obra, com ara les Medalles Masriera d'Or i de Plata i altres guardons a l'Escola de Sant Jordi i la Biennal d'Art de Montblanc. Actualment, Sanvisens està representat als principals museus de Catalunya, entre els quals hi ha el d'Art Contemporani de Barcelona.
En aquest llenç Sanvisens ens ofereix una íntima escena d'interior, que no és un bodegó ni tampoc un retrat, sinó més aviat una instantània de la vida quotidiana de l'artista, del seu propi espai personal. Mostrant-se fidel hereu de Matisse, el mestre català utilitza un dibuix ferm i senzill, reduït al seu essencial, com a estructura d'un quadre que serà finalment tot color, sense més línia que la definida per alguna pinzellada ocasions que remarca una vora il·luminada o una ombra . És una imatge vibrant i apassionada, on el color ho és tot; el color crea forma i també volum, atmosfera, llum i ombra, expressió i detall.
I, com a mostra de la seva arrel fauvista, Sanvisens fa servir un cromatisme que, encara aferrat al model real, es mostra lliure, independent gairebé del model especialment en certes zones, com s'aprecia amb més intensitat al fons. Així, mentre en els primers termes, on veiem una dona tocant la mandolina al costat d'una taula amb un gran ram de flors, el color apareix en certa manera contingut i controlat, encara que sense perdre'n la intensitat ni la vibració, al fons de l'espai, reflectint profunditat, però també trencant amb l'espai tradicional, el cromatisme flueix en aparent llibertat, a base de taques irregulars, canviants, àmplies pinzellades i altres més curtes amb colors en contrast juxtaposats.
Col·lecció Thyssen-Bornemisza
